Pi blanc (Pinus halepensis)
El pi blanc és el pi més “baixet” de tots els pins autòctons peninsulars, ja que no supera els 20 metres d’alçada. Li agrada el clima càlid i pot sobreviure en zones de poca pluja.
Un pi preparat per suportar incendis
Si ens fixem en la capçada d’un pi blanc, de seguida podrem veure que és poc densa i està molt carregada de pinyes de diferents edats. Si fem un recorregut des de les puntes de les branques més fines fins al tronc principal, trobarem pinyes incipients (vermelloses), pinyes immadures (verdes), pinyes madures (marrons) i pinyes seròtines (grises). Aquestes pinyes seròtines són les pinyes madures de l’any anterior que no es van obrir, i que romandran tancades a l’arbre fins que es doni una situació de temperatures o baixes humitats extremes, com ara un incendi o una sequera. Això és especialment important en el cas dels incendis, ja que després que hagi passat el foc, molts d’aquests pinyons que contenien les pinyes seròtines arribaran al sòl on trobaran un medi ric en nutrients (les cendres) i sense competència d’altres plantes, colonitzant sovint les zones cremades on ja hi era.
El pi blanc com a espècie pionera per evitar l’erosió del sòl
Des de l’antiguitat s’ha utilitzat la fusta del pi blanc amb diferents finalitats, com ara construcció naval o producció de pega, reïnes i llenya. A més, pel seu caràcter poc exigent pel que fa a les condicions del sòl i la seva capacitat de viure en un ampli rang de condicions tèrmiques, fou emprat durant la postguerra espanyola per repoblar àrees de muntanya mitjana i terra baixa. La repoblació, tenia un doble objectiu: evitar el aterrament dels embassaments, i mitigar les inundacions que freqüentment afectaven els cursos fluvials mediterranis.
No obstant això, la sobreexplotació d’aquesta espècie al llarg de la història ha reduït la qualitat de la fusta. Així que actualment, s’utilitza sobretot per fabricar embalatges o es tritura per fer tauler d’aglomerat i, en algunes ocasions, per repoblar el bosc després d’un incendi.
A les pinedes abunda una fauna típica d’ambients mediterranis secs
Les pinedes de pi blanc acullen a una gran varietat d’ocells. Són molt habituals la mallerenga, el raspinell, el bruel i el mosquiter pàl·lid, entre altres. Pel que fa als mamífers, el que trobarem amb més abundància és l’esquirol. No hi ha gaires amfibis degut al ambient sec, però sí trobem rèptils mediterrànies com la sargantana cuallarga, la serp blanca, la serp verda i el dragó comú. L’eruga de la processionària juga un paper important en aquestes pinedes, ja que serveix de font d’aliment per a molts ocells.
Típic a les regions mediterrànies
El pi blanc es troba a tota la conca mediterrània, especialment a la meitat occidental, sobretot en zones litorals. El trobem a terrenys calcàries en zones fins als 1000 metres (en serres andaluses fins a 1.600 m). Abunda en tota la península, sobretot a regions mediterrànies, des de Girona fins a Màlaga.
A Catalunya creix i forma boscos als indrets més propers al litoral. S’estén cap als llocs més baixos i càlids de la Catalunya central i de la vall de l’Ebre. No el trobarem als Pre-pirineus i les contrades més humides.
Descarregar fitxa del pi blanc.
Descarregar infografia per a identifcar les diferents espècies de pins.
Referències:
Les pinedes de pi blanc : Manuals de gestió d’hàbitats (Diputació de Barcelona, juny 2010)
Ginés López González (1994) La guia de Incafo de los árboles y arbustos de la península ibèrica, Madrid (España), Incafo
Jaume Llistosella i Antoni Sànchez Cuxart (2015) Guia il·lustrada per a conèixer els arbres (3a edició), Barcelona (Espanya) , UBe
Imatge destacada: pi blanc. Autor: scolym, Natusfera