Pi pinyer (Pinus pinea)
El pi pinyer necessita viure a paisatges ben il·luminats, el seu òptim és als territoris de clima marítim. Li agraden els terrenys silícics i sol viure a cotes baixes (entre 0 i 500 metres), encara que podem trobar-ho fins als 1000 metres. A més, està còmode en zones amb baixa disponibilitat d’aigua.
La seva capçada s’assembla a un paraigües
El pi pinyer pot arribar a fer un 30 metres d’altura. Si observem la seva capçada, veurem que les branques inferiors són més grans que les superiors, formant una capçada ampla i arrodonida. Això li dóna un aspecte de paraigües que el fa inconfusible quan l’arbre ja té una certa mida. Aquesta forma és una adaptació per aconseguir tenir el màxim nombre de fulles directament exposades a la llum solar, ja que és una espècie molt intolerant a l’ombra.
Uns pinyons massa bons per recuperar-se del foc
Els pinyons del pi pinyer són grossos i pesants en comparació amb els altres pins peninsulars. Tenen l’ala molt petita, pràcticament residual, i quan cauen no s’allunyen molt de l’arbre d’on provenen, ja que les llavors no poden desplaçar-se pel vent, com les de la resta de pins.
Els humans hem consumit pinyons de pi pinyer des d’èpoques històriques. Els romans, fins i tot, el consideraven un arbre fruiter. Però aquests pinyons no són atractius només pels humans, sinó també per molts altres depredadors, com ara mamífers i ocells. Això fa que, encara que germinin fàcilment, trobin dificultats per establir-se. Això pot explicar perquè després dels incendis la regeneració d’aquesta espècie és tan baixa.
El pi pinyer és molt útil per la fixació de dunes i sòls sorrencs
Encara que el pi pinyer és molt conegut pels seus deliciosos pinyons, també té un valor important en la fixació de dunes de sòls sorrencs, ja que és capaç de viure als sòls de natura àcida característic de les zones marítimes.
En èpoques antigues, s’utilitzava per a la construcció de vaixells, perquè és molt resistent a la humitat. A partir del 1850, degut al creixement de la xarxa ferroviària també es va utilitzar per fer les travesses de les vies.
El pi pinyer és un arbre de creixement lent, perquè creix en sòls amb escassesa d’aigua. Per aquest motiu, actualment no aprofitem molt la seva fusta, que s’utilitza principalment per a l’embalatge industrial, com ara palets i la trituració.
Típic a les regions mediterrànies
És un arbre d’origen mediterrani oriental (Àsia Menor). És característic dels paisatges mediterranis litorals, abunda a les comarques marítimes. No és comú trobar-lo al nord i el nord-est d’Espanya.
A Catalunya la majoria d’aquestes pinedes es troben a les comarques marítimes (al Vallès Oriental, el Maresme, la Selva, el Gironès i el Baix Empordà), també n’hi ha d’extenses a Osona i l’Anoia. Podem trobar-ho també en terrenys arenosos d’alguns llocs costaners per fixar dunes, com ara el Delta del Llobregat.
Descarrega la fitxa del pi pinyer.
Descarregar infografia per a identificar les diferents espècies de pins.
Referències:
Les pinedes de pi pinyer : Manuals de gestió d’hàbitats (Diputació de Barcelona, juny 2010)
Ginés López González (1994) La guia de Incafo de los árboles y arbustos de la península ibèrica, Madrid (España), Incafo
Jaume Llistosella i Antoni Sànchez Cuxart (2015) Guia il·lustrada per a conèixer els arbres (3a edició), Barcelona (Espanya) , UBe
Imatge destacada:pi pinyer. Autor: arsenio-anapri, Natusfera.