Pinassa (Pinus nigra subs. salzmannii)
La pinassa creix fins als 30 m. d’alçada (excepcionalment 40 m.). Pot formar boscos mixtos amb les pinedes de pi blanc i amb les pinedes de pi roig, roures i alzines.
Li agraden les zones humides on la pluja és més regular. Té preferència pels sòls calcaris i viu entre els 800 i els 1.500 m. d’altitud, pot arribar fins als 2.000 m. en les muntanyes andaluses i baixar als 500 m. al nord d’Espanya.
Li costa regenerar-se després del foc
Fins a la dècada de 1990 les pinedes de pinassa no havien sofert una incidència alta d’incendis, probablement perquè l’espècie es troba en un clima submediterrani, una mica més humit que el de zones que pateixen aquesta pertorbació de manera habitual. Però, l’incendi del 1994 i del 1998 a Catalunya van provocar un retrocés d’aquesta espècie, en quatre anys la seva distribució es va reduir un terç, i la regeneració de zones cremades ha estat gairebé nul·la.
L’espècie, al contrari que el pi blanc, no presenta cap mecanisme de supervivència davant del foc. Una de els raons és que no té pinyes seròtines que suportin les altes temperatures i depèn de la producció de nous pinyons des dels arbres no cremats. A més, també s’ha observat que quan no hi ha coberta de bosc, les plàntules (pins molt joves, amb unes poques fulles) moren fàcilment.
Una fusta molt valuosa
Els seus troncs rectes, durs, poc nuosos, força resinosos i molt resistents a la putrefacció formen una fusta de bona qualitat per a diferents usos. Històricament s’ha aprofitat la seva fusta per la construcció civil i naval, des de les bigues i cabirons de les cases, fins als pals dels telèfon i electricitat, les travesses del ferrocarril, o els pals i les vergues dels vaixells). A més com la resta de coníferes també s’ha utilitzat la pega, la reïna i les llenyes.
Actualment la seva fusta s’utilitza en especial per l’embalatge industrial i els pals de telèfon.
Algunes espècies de rapinyaires tenen preferència per les pinedes de pinassa
El caràcter submediterrani de les pinedes de pinassa fa que hi puguin confluir tant espècies típicament mediterrànies com montanes.
Algunes de les espècies de rapinyaires forestals troben les màximes densitats a les pinedes de pinassa. Un dels rapinyaires més típic és l’astor. L’aligot comú també hi és especialment abundant, i en els darrers anys l’àliga calçada ha colonitzat moltes d’aquestes pinedes. També podem trobar, l’àliga marcenca, l’esparver i el gamarús.
Típic a la Península Ibèrica
Trobem pinedes extenses especialment al Pre-Pirineu, Sistema Ibèric, Maestrat, Sierras de Cazorla i el Segura, etc.
A Catalunya la pinassa creix a les terres interiors. Trobem pinedes de pinassa a algunes serres tarragonines i a els Pre-pirineus de tendència continental. També a les zones més elevades de la Catalunya central i a les parts mes eixutes de l’alta Garrotxa, en els límits amb l’Empordà.
Descarregar fitxa del pi blanc.
Descarregar infografia per a identificar les diferents espècies de pins.
Referències:
Les pinedes de pinassa: Manuals de gestió d’hàbitats (Diputació de Barcelona, 2011/2017)
Ginés López González (1994) La guia de Incafo de los árboles y arbustos de la península ibèrica, Madrid (España), Incafo
Jaume Llistosella i Antoni Sànchez Cuxart (2015) Guia il·lustrada per a conèixer els arbres (3a edició), Barcelona (Espanya) , UBe
Imatge destacada: pinassa. Autor: jaimebraschi, Natusfera