Pi negre (Pinus uncinata)
El pi negre pot arribar als 25 metres d’alçada, li agrada el sòl humit i creix millor als solells que no pas a les obagues. Pot viure entre els 1,600 metres i 2,400 metres, encara que també podem trobar alguns exemplars fins als 2,700 metres o descendir fins als 1,400 metres.
És un pi molt resistent capaç de viure sota condicions dures de fred, neu, vent i pendents rigorosos, condicions que cap altra espècie d’arbre suporta tan bé a la Península (tret de l’avet en alguns casos). És de creixement lent per les condicions de baixes temperatures a les que viu.
En el seu nivell inferior pot formar boscos amb els avets, fajos i pi roig. Pot hibridar amb aquest últim, és a dir, que el pol·len de l’un pol·linitza a l’altre i surten arbres amb característiques intermèdies entre les dues espècies.
Les seves pinyes s’assemblen a un eriçó
Les pinyes del pi negre es poden reconèixer perquè són molt asimètriques, com un petit eriçó, i tenen escudets prominents i ganxuts.
Un altre tret característic del pi negre és que les seves fulles són curtes (3-8 cm de llarg) i és mantenen verds fins als 5 anys formant un fullatge molt dens i verd fosc. A més, és un arbre acostumat a suportar la neu, així que les seves branques són molt flexibles i el seu tronc pot aparèixer corbat pel pes de la neu.
La seva amenaça són les allaus
Els incendis afecten poc a les pinedes de pi negre, en contrast, aquests boscos suporten sovint l’efecte de les allaus. Les allaus són masses de neu o de glaç que es desprenen i es desplacen muntanya avall. Els més greus són els anomenats allaus excepcionals, ja que el seu pas ens deixa un paisatge tan devastador com ho fa un incendi en altres ambients.
Les allaus són més freqüents a les cotes altes, perquè les pendents són més inclinades i la neu més inestable. Els únics capaços de suportar aquesta massa de neu són els pins més joves que tenen molta flexibilitat.
En cotes més baixes les allaus són menys freqüents, allà trobem vegetació més alta i complexa i pins més grans. El problema és que si un allau excepcional afecta a les cotes més baixes arrossegaran el bosc i trobarem gran quantitat de fusta morta, especialment a les zones laterals i a la part inferior.
La seva fusta és de molta qualitat
El pi negre té una fusta blana, fàcil de treballar i de molta qualitat. Per aquests motius, s’ha explotat des de l’antiguitat, així que, com altres coníferes de muntanya com ara el pi roig i la pinassa, destaca el seu ús en construcció. La tala també ha sigut històricament intensa per guanyar pastures. També s’ha aprofitat la pega que s’obtenia a partir de la reïna.
El problema és que l’explotació de la seva fusta i la seva tala va reduir la seva superfície molt a finals del segle XIX, fins al punt de que es van prendre mesures de protecció. Un dels objectius d’aquestes mesures va ser per evitar les inundacions dels rius, ja que els pins negres situats a les capçaleres dels rius tenen un funció física i hidrològica que evita inundacions.
Actualment la seva fusta s’utilitza principalment per l’embalatge industrial, els pals de telèfon, l’estella, instruments musicals, mobles, etc.
En les seves pinedes habita fauna característica del paisatge subalpí
Els amfibis són molt escassos a les pinedes de pi negre. Hi podem trobar la salamàndria, el tritó pirinenc (Calotriton asper) o la granota roja (Rana temporaria). Pel que fa a rèptils també hi ha pocs, poden viure entre les pinedes el llangardaix pirinenc (Lacerta agilis), la sargantana vivípara (Zootoca vivipira) i l’escurçó pirinenc (Vipera aspis).
Els ocells més característics són el gall fer (Tetrao urogallus), el mussol pirinenc (Aegolius funereus), la merla de pit blanc (Turdus torquatus), la llucareta (Carduelis citrinella), el reietó (Regulus regulus) i el raspinell pirinenc (Certhia familiaris). També trobem en abundància el pinsà comú (Fringilla coelebs) i el pit roig (Erithacus rubecula).
Pel que fa a els mamífers, els més habituals són el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i l’esquirol (Sciurus vulgaris). Encara que podem trobar més espècies com ara la musaranya cuaquadrada (Sorex araneus) i la musaranya de Millet (Sorex coronatus), entre altres. Els carnívors més comuns són la marta (Martes martes) i el gat fer (Felis silvestris), però també pot haver-hi presència de l’ós bru (Ursos arctos).
El llangardaix pirinenc, l’ós brut i el gall fer són espècies amenaçades.
Típic a les zones d’alta muntanya d’Espanya
Podem trobar el pi negre a els Alps, els Pirineus i el centre d’Espanya. En les províncies de Terol (Serra de Gúdar) i Sòria (Serra Cebollera). Forma masses molt grans a les províncies de Lleida, Girona, Tarragona i Osca.
A Catalunya s’estenen per tots els Pirineus, des de la Vall d’Aran fins a la Vall de Campodron, i també pel Prepirineu, i és el límit sud de les serres més meridionals (Boumort, Carreu, Port del Compte i Rasos de Peguera).
Descarregar fitxa del pi negre.
Descarregar infografia per a identificar les diferents espècies de pins.
Referències
Les pinedes de pi negre: Manuals de gestió d’hàbitats (Diputació de Barcelona, 2012/2017)
Ginés López González (1994) La guía de Incafo de los árboles y arbustos de la península ibèrica, Madrid (España), Incafo
Jaume Llistosella i Antoni Sànchez Cuxart (2015) Guia il·lustrada per a conèixer els arbres (3a edició), Barcelona (Espanya), UBe
Imagen destacada: pi negre. Autor: ressotaelspeus, Natusfera.